"Si el toreo es arte, el canibalismo es gastronomía"
divendres, 20 de juny del 2008
divendres, 23 de maig del 2008
Un article de Miquel Calçada
Cap on va Catalunya?
Si no fos perquè des del diari se'm demana un nombre mínim de caràcters, la resposta a la qüestió que encapçala l'article seria, ras i curt, "cap on la seva gent vulgui". Tanmateix, els apriorismes i prejudicis han fet que aquesta sentència, que és la que tots hauríem de tenir present a l'hora de plantejar-nos el futur, sigui l'última resposta que ens passaria pel cap. La repeteixo: "Catalunya serà allò que nosaltres vulguem que sigui, ni més ni menys". Per tant, fóra bo que intentéssim canviar l'enfocament quan col·lectivament vulguem respondre la qüestió. Un canvi que passa per mirar-se els vells conflictes des d'una nova perspectiva. Estem abocats a reproduir errors passats si no som capaços de fer l'exercici.
Després de més trenta anys de restabliment de la democràcia ha quedat demostrat a bastament que Catalunya no pot ser inserida dins d'aquest Estat actual. La Constitució espanyola va establir un marc referencial que semblava augurar un encaix de les diferents realitats nacionals, culturals i lingüístiques dins d'un mateix Estat anomenat Regne d'Espanya. El que finalment ha quedat demostrat és que l'esperit del legislador no ha variat des dels temps del comte-duc d'Olivares, al segle XVII. I aquest esperit d'aleshores ençà s'ha concentrat a bastir un Estat de matriu castellana, integrant -en el sentit eufemístic del terme- totes les realitats nacionals que li eren alienes. Per més que des de Catalunya s'han fet tots els exercicis intel·lectuals haguts i per haver (començant per Narcís Feliu de la Penya, continuant per Valentí Almirall, Enric Prat de la Riba, Francesc Cambó, el president Macià i fins a l'actualitat) per arribar a una bona entesa, això no serà mai possible per a la gran majoria dels nostres veïns. Entenguem-ho bé perquè és molt important: l'Estat espanyol no ha tingut ni té la voluntat per entendre realitats alienes. No la té ni tampoc té cap pressió per canviar d'idea. L'Estat espanyol ens hi vol, sí, però de forma transgènica. Quan de nosaltres només en quedi el nom. Quan siguem un record. Realment algú en plenes facultats pensa que cal continuar lesionant-nos intel·lectualment, físicament, per continuar formant part d'aquesta impostura? O no és una impostura un Estat democràtic que no accepta un igualitarisme convivencial entre nacions, cultures i llengües ni tan sols formalment? Per tant, cal concloure que només des de la posició sobirana que dóna un Estat propi tindrem alguna possibilitat de desenvolupar les nostres potencialitats en pro de l'interès general.
Algú dubta que desplegar competències per afavorir una política pròpia d'acolliment als immigrants, assegurar amb lleis les bases d'una bona cohesió social o aprofundir en les competències educatives són uns objectius estrictament identitaris i no pas d'interès general? És important que no ens deixem ensarronar per enèsima vegada amb les proclames clàssiques de l'espanyolisme més xaró malgrat que vulgui semblar elaborat. Aquelles proclames que intenten ridiculitzar el discurs independentista des d'un altre suposadament més elevat que titlla l'independentisme o sobiranisme d'anacronia en un món globalitzat, sense fronteres. El mapa d'Europa ha hagut de canviar com a mínim nou vegades els últims quinze anys per culpa d'aquest anacronisme.
Ens cal, doncs, arribar al màxim grau de sobirania col·lectiva. I ho podem fer convencent primer una majoria de la població de la legitimitat de la idea. Una legitimitat que no prescriu i que ens ha de permetre actuar de forma coordinada. Més enllà de les misèries de la vida partidista, que sent misèries partidistes formen part també de la vida política, hem de ser capaços de trencar el nostre malfat històric. Si racionalment entenem aquesta dissort, tenim l'obligació moral de redreçar la situació. No és veritat que estiguem predestinats a tallar sempre el cable vermell en lloc del negre. O a continuar imitant el pobre Sísif. Ningú ens priva d'aixecar la vista i mirar molt més enllà. Hem de poder planificar un futur que només depèn de nosaltres si ens el creiem i actuem en conseqüència. I això significa perseverar i concentrar-se en uns objectius compartits que ens identifiquin transversalment. No cal ser gaire espavilat per fer una llista de denominadors comuns a la majoria de catalans, entenent el gentilici en el sentit més ampli del terme. Només així Catalunya podrà desplegar tot el seu potencial i fer la seva contribució singular als reptes de la globalització.
(Avui, 23.5.2008)
Si no fos perquè des del diari se'm demana un nombre mínim de caràcters, la resposta a la qüestió que encapçala l'article seria, ras i curt, "cap on la seva gent vulgui". Tanmateix, els apriorismes i prejudicis han fet que aquesta sentència, que és la que tots hauríem de tenir present a l'hora de plantejar-nos el futur, sigui l'última resposta que ens passaria pel cap. La repeteixo: "Catalunya serà allò que nosaltres vulguem que sigui, ni més ni menys". Per tant, fóra bo que intentéssim canviar l'enfocament quan col·lectivament vulguem respondre la qüestió. Un canvi que passa per mirar-se els vells conflictes des d'una nova perspectiva. Estem abocats a reproduir errors passats si no som capaços de fer l'exercici.
Després de més trenta anys de restabliment de la democràcia ha quedat demostrat a bastament que Catalunya no pot ser inserida dins d'aquest Estat actual. La Constitució espanyola va establir un marc referencial que semblava augurar un encaix de les diferents realitats nacionals, culturals i lingüístiques dins d'un mateix Estat anomenat Regne d'Espanya. El que finalment ha quedat demostrat és que l'esperit del legislador no ha variat des dels temps del comte-duc d'Olivares, al segle XVII. I aquest esperit d'aleshores ençà s'ha concentrat a bastir un Estat de matriu castellana, integrant -en el sentit eufemístic del terme- totes les realitats nacionals que li eren alienes. Per més que des de Catalunya s'han fet tots els exercicis intel·lectuals haguts i per haver (començant per Narcís Feliu de la Penya, continuant per Valentí Almirall, Enric Prat de la Riba, Francesc Cambó, el president Macià i fins a l'actualitat) per arribar a una bona entesa, això no serà mai possible per a la gran majoria dels nostres veïns. Entenguem-ho bé perquè és molt important: l'Estat espanyol no ha tingut ni té la voluntat per entendre realitats alienes. No la té ni tampoc té cap pressió per canviar d'idea. L'Estat espanyol ens hi vol, sí, però de forma transgènica. Quan de nosaltres només en quedi el nom. Quan siguem un record. Realment algú en plenes facultats pensa que cal continuar lesionant-nos intel·lectualment, físicament, per continuar formant part d'aquesta impostura? O no és una impostura un Estat democràtic que no accepta un igualitarisme convivencial entre nacions, cultures i llengües ni tan sols formalment? Per tant, cal concloure que només des de la posició sobirana que dóna un Estat propi tindrem alguna possibilitat de desenvolupar les nostres potencialitats en pro de l'interès general.
Algú dubta que desplegar competències per afavorir una política pròpia d'acolliment als immigrants, assegurar amb lleis les bases d'una bona cohesió social o aprofundir en les competències educatives són uns objectius estrictament identitaris i no pas d'interès general? És important que no ens deixem ensarronar per enèsima vegada amb les proclames clàssiques de l'espanyolisme més xaró malgrat que vulgui semblar elaborat. Aquelles proclames que intenten ridiculitzar el discurs independentista des d'un altre suposadament més elevat que titlla l'independentisme o sobiranisme d'anacronia en un món globalitzat, sense fronteres. El mapa d'Europa ha hagut de canviar com a mínim nou vegades els últims quinze anys per culpa d'aquest anacronisme.
Ens cal, doncs, arribar al màxim grau de sobirania col·lectiva. I ho podem fer convencent primer una majoria de la població de la legitimitat de la idea. Una legitimitat que no prescriu i que ens ha de permetre actuar de forma coordinada. Més enllà de les misèries de la vida partidista, que sent misèries partidistes formen part també de la vida política, hem de ser capaços de trencar el nostre malfat històric. Si racionalment entenem aquesta dissort, tenim l'obligació moral de redreçar la situació. No és veritat que estiguem predestinats a tallar sempre el cable vermell en lloc del negre. O a continuar imitant el pobre Sísif. Ningú ens priva d'aixecar la vista i mirar molt més enllà. Hem de poder planificar un futur que només depèn de nosaltres si ens el creiem i actuem en conseqüència. I això significa perseverar i concentrar-se en uns objectius compartits que ens identifiquin transversalment. No cal ser gaire espavilat per fer una llista de denominadors comuns a la majoria de catalans, entenent el gentilici en el sentit més ampli del terme. Només així Catalunya podrà desplegar tot el seu potencial i fer la seva contribució singular als reptes de la globalització.
(Avui, 23.5.2008)
dijous, 8 de maig del 2008
Un article de Salvador Sostres
Fritzl explicat als espanyols
Catalunya som la noia segrestada i violada: fa 300 anys que ens ocupeu i han estat successius els intents de genocidi polític, cultural i pròpiament físic; a banda dels espolis i els saquejos. Sou el nostre monstre tal com Fritzl ho ha estat per a la seva filla. La diferència és que Fritzl és el pare de la pobra criatura, i nosaltres, amb les proves de l'ADN a la mà, és a dir, amb la veritat històrica, no som fills de la vostra Espanya ni de conya. És així com ens sentim els catalans: privats de llibertat, segrestats, violats en la nostra condició de contribuents i de ciutadans. Tal com amb la pobra filla segrestada no es tractava de millorar-li les condicions del segrest proporcionant-li més menjar, o aparells de música o un altre televisor, i l'únic objectiu era alliberar-se, així nosaltres reclamem el nostre dret de ser lliures i en pau d'una vegada. Fritzl, per evitar que les seves víctimes l'ataquessin, les tenia atemorides amb un suposat sistema segons el qual el soterrani es col·lapsaria de gas si res de dolent li passava. La vostra Constitució té l'article vuitè que ens amenaça que l'exèrcit hi és per garantir la integritat de la pàtria. Hi ha una moral dels segrestadors, una fondària tèrbola que sempre és la mateixa. No volem més trens, ni més diners, ni més Estatuts. Volem la llibertat. És nostra i ens la vau robar. El que no se li pot fer a una noia, no se li hauria de poder fer a un poble. És cert que alguns catalans es conformen amb ració doble de plàtans o de revistes, tal com els nens que van néixer d'aquelles violacions és probable que no clamin llibertat perquè no han estat mai lliures, i el que sobretot tenen és por. Fritzl explicat als espanyols podria ser una metàfora del que ells representen contra la nostra nació.
(Avui 8.5.2008)
Catalunya som la noia segrestada i violada: fa 300 anys que ens ocupeu i han estat successius els intents de genocidi polític, cultural i pròpiament físic; a banda dels espolis i els saquejos. Sou el nostre monstre tal com Fritzl ho ha estat per a la seva filla. La diferència és que Fritzl és el pare de la pobra criatura, i nosaltres, amb les proves de l'ADN a la mà, és a dir, amb la veritat històrica, no som fills de la vostra Espanya ni de conya. És així com ens sentim els catalans: privats de llibertat, segrestats, violats en la nostra condició de contribuents i de ciutadans. Tal com amb la pobra filla segrestada no es tractava de millorar-li les condicions del segrest proporcionant-li més menjar, o aparells de música o un altre televisor, i l'únic objectiu era alliberar-se, així nosaltres reclamem el nostre dret de ser lliures i en pau d'una vegada. Fritzl, per evitar que les seves víctimes l'ataquessin, les tenia atemorides amb un suposat sistema segons el qual el soterrani es col·lapsaria de gas si res de dolent li passava. La vostra Constitució té l'article vuitè que ens amenaça que l'exèrcit hi és per garantir la integritat de la pàtria. Hi ha una moral dels segrestadors, una fondària tèrbola que sempre és la mateixa. No volem més trens, ni més diners, ni més Estatuts. Volem la llibertat. És nostra i ens la vau robar. El que no se li pot fer a una noia, no se li hauria de poder fer a un poble. És cert que alguns catalans es conformen amb ració doble de plàtans o de revistes, tal com els nens que van néixer d'aquelles violacions és probable que no clamin llibertat perquè no han estat mai lliures, i el que sobretot tenen és por. Fritzl explicat als espanyols podria ser una metàfora del que ells representen contra la nostra nació.
(Avui 8.5.2008)
dissabte, 12 d’abril del 2008
Un llibre que promet força
Catalunya: Estat de la nació Aquest és el títol d’un llibre molt interessant que ha sortit aquests dies al mercat. Es tracta d’una obra de Pòrtic escrita per aquests 28 autors, personalitats molt reconegudes cadascuna en el seu camp concret d’activitat.
La coordinació del llibre ha anat a càrrec de Carles Lladó, Doctor Arquitecte, persona polifacètica amb un currículum impressionant de múltiples activitats en camps molt diversos.
L’autor d’aquest blog no es perdrà la presentació del llibre, acte que tindrà lloc la setmana vinent a Barcelona i que és obert a tothom.
Data: dimecres 16 d'abril de 2008
Hora: a 2/4 de 8 del vespre
Lloc: Llibreria Catalònia
Adreça: Ronda Sant Pere 3
Mentrestant, bon cap de setmana!
La coordinació del llibre ha anat a càrrec de Carles Lladó, Doctor Arquitecte, persona polifacètica amb un currículum impressionant de múltiples activitats en camps molt diversos.
L’autor d’aquest blog no es perdrà la presentació del llibre, acte que tindrà lloc la setmana vinent a Barcelona i que és obert a tothom.
Data: dimecres 16 d'abril de 2008
Hora: a 2/4 de 8 del vespre
Lloc: Llibreria Catalònia
Adreça: Ronda Sant Pere 3
Mentrestant, bon cap de setmana!
dissabte, 29 de març del 2008
Un altre important argument: l’aigua
Repetidament he sostingut en aquest blog que el gran argument per a convèncer la població catalana sobre la bondat i la conveniència d’una Catalunya que s’entengui directament amb Europa, sense els peatges actuals, és l’econòmic. Aquest és un tema que, ben explicat, l’entén tothom. Amb més o menys mesura afecta tots els catalans sense excepció: a ningú li agrada haver-ne de pagar cinc per allò que podria comprar per quatre. Ben explicat, l’argument econòmic és irrefutable i un eventual referèndum plantejat en aquests termes estic segur que es guanyaria per un bon marge de vots, a pesar d’Esquerra i tot.
(Faig una referència explícita a Esquerra amb tota la intenció tota vegada que, dels partits amb representació parlamentària, és l’únic que es proclama independentista. I francament, veient el que han fet i com actuen darrerament els dirigents d’Esquerra, cada dia veig més clar que aquest partit és més un destorb que una altra cosa).
Centrem-nos doncs en l’altre argument: l’aigua. Ara ens trobem que des de Madrid tampoc se’ns deixen gestionar les alternatives que proposem per tal de pal·liar la manca de pluges. És una situació que s’agreuja cada dia que passa i sobre la que cap polític català té la valentia de dir en veu alta tot allò que pensa molta gent. Es tracta de la gestió de l’aigua, la gestió pública de l’aigua que escasseja cada dia més a Catalunya. El nostre govern té també una tendència malaltissa a mirar primer de reüll les reaccions de Madrid, València i Múrcia abans de bolcar-se amb total preferència a favor dels seus administrats, els ciutadans catalans.
Potser ho entendrem millor si primer reproduïm alguns títols i subtítols que es poden llegir avui mateix a La Vanguardia en format paper:
“El Gobierno (1) se opone a trasvasar agua del Segre” *** “Frenazo del Ejecutivo (1) al plan antisequía del Govern (2)” *** “El agua no se puede extraer del río sin el aval de Madrid (1)” *** “Zapatero (1) se impone al tripartito (2) y veta el trasvase del agua del Segre” *** “El Gobierno (1) teme una nueva escalada de agravios en Valencia y Murcia” *** “Tajante respuesta del Ejecutivo (1) ante la urgencia por la grave sequía en Catalunya” *** “El Gobierno (1) envía una señal de autoridad a Catalunya (2), mirando a Valencia y Murcia”.
Per tal d’evitar confusions, (1) sempre és igual a Gobierno de España, i (2) a Govern de Catalunya.
Si ni amb un tema cabdal per Catalunya com aquest no se’ns permet gestionar-lo des d’aquí degut a que, pel que sembla, hi ha lleis estatals que ho impedeixen, resulta evident que sense els lligams espanyols aquests impediments deixarien d’existir. No sóc pas cap tècnic i per tant no estic dient que l’alternativa que es proposa des del Govern de la Generalitat (transvasament de l’aigua d’un riu català a un altre riu català) sigui la solució al problema. Tan sols estic dient que els lligams que tenim actualment amb Espanya ens impedeixen fer alguna cosa més que anar dient si bwana a Madrid i esperar que plogui.
(Faig una referència explícita a Esquerra amb tota la intenció tota vegada que, dels partits amb representació parlamentària, és l’únic que es proclama independentista. I francament, veient el que han fet i com actuen darrerament els dirigents d’Esquerra, cada dia veig més clar que aquest partit és més un destorb que una altra cosa).
Centrem-nos doncs en l’altre argument: l’aigua. Ara ens trobem que des de Madrid tampoc se’ns deixen gestionar les alternatives que proposem per tal de pal·liar la manca de pluges. És una situació que s’agreuja cada dia que passa i sobre la que cap polític català té la valentia de dir en veu alta tot allò que pensa molta gent. Es tracta de la gestió de l’aigua, la gestió pública de l’aigua que escasseja cada dia més a Catalunya. El nostre govern té també una tendència malaltissa a mirar primer de reüll les reaccions de Madrid, València i Múrcia abans de bolcar-se amb total preferència a favor dels seus administrats, els ciutadans catalans.
Potser ho entendrem millor si primer reproduïm alguns títols i subtítols que es poden llegir avui mateix a La Vanguardia en format paper:
“El Gobierno (1) se opone a trasvasar agua del Segre” *** “Frenazo del Ejecutivo (1) al plan antisequía del Govern (2)” *** “El agua no se puede extraer del río sin el aval de Madrid (1)” *** “Zapatero (1) se impone al tripartito (2) y veta el trasvase del agua del Segre” *** “El Gobierno (1) teme una nueva escalada de agravios en Valencia y Murcia” *** “Tajante respuesta del Ejecutivo (1) ante la urgencia por la grave sequía en Catalunya” *** “El Gobierno (1) envía una señal de autoridad a Catalunya (2), mirando a Valencia y Murcia”.
Per tal d’evitar confusions, (1) sempre és igual a Gobierno de España, i (2) a Govern de Catalunya.
Si ni amb un tema cabdal per Catalunya com aquest no se’ns permet gestionar-lo des d’aquí degut a que, pel que sembla, hi ha lleis estatals que ho impedeixen, resulta evident que sense els lligams espanyols aquests impediments deixarien d’existir. No sóc pas cap tècnic i per tant no estic dient que l’alternativa que es proposa des del Govern de la Generalitat (transvasament de l’aigua d’un riu català a un altre riu català) sigui la solució al problema. Tan sols estic dient que els lligams que tenim actualment amb Espanya ens impedeixen fer alguna cosa més que anar dient si bwana a Madrid i esperar que plogui.
divendres, 29 de febrer del 2008
“Lo nostre” no té res a veure amb Escòcia
Avui ens estalviarem feina i ens limitarem a reproduir un article del senyor Xavier Solano. És clar com l’aigua i crec que no calen comentaris.
AL PEU DEL CANÓ
Oda als anglesos
Xavier Solano
Una gran diferència entre Catalunya i Escòcia és que Espanya no és el Regne Unit. Entre altres raons, això és així perquè els anglesos mai van renunciar a la seva nacionalitat per esdevenir britànics. És a dir, no van fer com els castellans, que van esquarterar la seva nació, Castella, per esdevenir regions espanyoles. I en aquest sentit, conservar la seva identitat, als anglesos, els ha permès mantenir una relació saludable amb els seus veïns d'Estat. Per aquest motiu, la proposta independentista escocesa no aixeca reaccions viscerals entre els anglesos. I és que una Escòcia independent podria fragmentar el Regne Unit, però no pas la seva nació, Anglaterra. A la Península la reacció és molt diferent.
Observem altres exemples. El primer ministre britànic, el senyor Gordon Brown, és escocès. Els anglesos ho accepten amb naturalitat. El prestigiós diari anglès Financial Times no posa pegues a reconèixer la viabilitat econòmica d'una Escòcia independent. La segona revista política d'Anglaterra, Spectator, nomena Parlamentari de l'Any 2007 l'independentista i primer ministre escocès Alex Salmond. Fins i tot el canal de televisió Channel 4 acaba de designar el líder escocès com "el tercer polític més influent de la dècada al Regne Unit", i el situa davant de Tony Blair!
Finalment, ha estat un ministre anglès qui ha intentat convèncer la UE de reconèixer l'Estat kosovar. No ha pogut ser i l'oposició espanyola ha estat decisiva. Ara fa 70 anys l'anglès George Orwell va publicar Homenatge a Catalunya. Potser ara ens toca tornar els honors als anglesos.
(Del diari AVUI, 29 de febrer del 2008)
AL PEU DEL CANÓ
Oda als anglesos
Xavier Solano
Una gran diferència entre Catalunya i Escòcia és que Espanya no és el Regne Unit. Entre altres raons, això és així perquè els anglesos mai van renunciar a la seva nacionalitat per esdevenir britànics. És a dir, no van fer com els castellans, que van esquarterar la seva nació, Castella, per esdevenir regions espanyoles. I en aquest sentit, conservar la seva identitat, als anglesos, els ha permès mantenir una relació saludable amb els seus veïns d'Estat. Per aquest motiu, la proposta independentista escocesa no aixeca reaccions viscerals entre els anglesos. I és que una Escòcia independent podria fragmentar el Regne Unit, però no pas la seva nació, Anglaterra. A la Península la reacció és molt diferent.
Observem altres exemples. El primer ministre britànic, el senyor Gordon Brown, és escocès. Els anglesos ho accepten amb naturalitat. El prestigiós diari anglès Financial Times no posa pegues a reconèixer la viabilitat econòmica d'una Escòcia independent. La segona revista política d'Anglaterra, Spectator, nomena Parlamentari de l'Any 2007 l'independentista i primer ministre escocès Alex Salmond. Fins i tot el canal de televisió Channel 4 acaba de designar el líder escocès com "el tercer polític més influent de la dècada al Regne Unit", i el situa davant de Tony Blair!
Finalment, ha estat un ministre anglès qui ha intentat convèncer la UE de reconèixer l'Estat kosovar. No ha pogut ser i l'oposició espanyola ha estat decisiva. Ara fa 70 anys l'anglès George Orwell va publicar Homenatge a Catalunya. Potser ara ens toca tornar els honors als anglesos.
(Del diari AVUI, 29 de febrer del 2008)
dijous, 31 de gener del 2008
Eslovènia presideix Europa
Durant aquest primer semestre de 2008, un país petit i recentment incorporat a la Unió Europea, Eslovènia, n’exerceix la seva presidència rotatòria.
L’altre dia, compartint una calçotada amb gent de diversos països europeus que es trobava a Barcelona per una convenció, em va tocar seure al costat de la senyora Mojca, de Ljubljana, la capital d’aquell estat.
M’explicava amb orgull que el fet de que el seu país presidis Europa, circumstància que per alguns pot ser irrellevant i fins i tot passar desapercebuda, li reforçava les seves dues identitats, per una banda l’eslovena i per altra l’europea.
S’ha de recordar que no fa ni quatre dies Eslovènia no existia com a estat independent i formava part de l’antiga Iugoslàvia. De fet, si comparem la situació i les expectatives que hi havien a Eslovènia fa només vint anys i veiem el que els ha passat darrerament tot plegat sembla un miracle.
L’altre dia, compartint una calçotada amb gent de diversos països europeus que es trobava a Barcelona per una convenció, em va tocar seure al costat de la senyora Mojca, de Ljubljana, la capital d’aquell estat.
M’explicava amb orgull que el fet de que el seu país presidis Europa, circumstància que per alguns pot ser irrellevant i fins i tot passar desapercebuda, li reforçava les seves dues identitats, per una banda l’eslovena i per altra l’europea.
S’ha de recordar que no fa ni quatre dies Eslovènia no existia com a estat independent i formava part de l’antiga Iugoslàvia. De fet, si comparem la situació i les expectatives que hi havien a Eslovènia fa només vint anys i veiem el que els ha passat darrerament tot plegat sembla un miracle.
·
Li vaig dir a la senyora Mojca que més aviat del que ens pensem el nostre país, Catalunya, també presidirà Europa.
Li vaig dir a la senyora Mojca que més aviat del que ens pensem el nostre país, Catalunya, també presidirà Europa.
dilluns, 24 de desembre del 2007
S’acaba l’any i encara paguem els peatges espanyols. L’any vinent... ja es veurà
Avui fa exactament un mes que aquest blog va deixar d’actualitzar-se, però veig que de tant en tant encara hi entra algú. No sé què passarà en el futur però de moment continuarà en la situació actual de stand by, a l’espera de que canviïn les circumstancies. De fet, els objectius amb els que va ser ideat el blog no han canviat i mantenen la seva plena vigència:
Un lloc per reflexionar sobre els onerosos peatges que actualment estem pagant els catalans a Espanya, peatges que potser ens podríem estalviar si assolíssim la fita lògica d’entendre'ns directament amb Brussel·les (UE) i Nova York (UN), i prescindint, per tant, del sistema ara vigent.
Aprofito aquest nou contacte amb els eventuals visitants d’aquest blog per desitjar-vos a tots
****** BON NADAL I MILLOR ANY 2008 ******
Un lloc per reflexionar sobre els onerosos peatges que actualment estem pagant els catalans a Espanya, peatges que potser ens podríem estalviar si assolíssim la fita lògica d’entendre'ns directament amb Brussel·les (UE) i Nova York (UN), i prescindint, per tant, del sistema ara vigent.
Aprofito aquest nou contacte amb els eventuals visitants d’aquest blog per desitjar-vos a tots
****** BON NADAL I MILLOR ANY 2008 ******
dissabte, 24 de novembre del 2007
Tot lo bo s’acaba. Nota explicativa
El blog Barcelona Catalunya Europa ha quedat absorbit, opat, ... o com es digui pel blog El radar de Sarrià. Aquesta experiència ha durat només un mes, menys que un carmelo a la porta d'una escola. Tot plegat ha estat allò que alguns en diuen amb encert un visto y no visto. A internet, però, un mes és una eternitat, i això n’és una nova prova.
L’experiència ha estat curta però força interessant, almenys per l’autor, i els lectors, si volen, tampoc quedaran orfes dels meus comentaris ja que a partir d’ara seguiré aportant les meves idees i col·laboracions al blog El radar de Sarrià.
Si teniu interès en saber tota l’historia que hi ha al darrera d’aquesta OPA amistosa, cliqueu aquí.
Aprofito per donar les gràcies a tothom qui ha entrat al blog durant el pocs dies que ha estat en funcionament, i espero retrobar-vos a tots a El radar de Sarrià.
Ben cordialment,
Miquel Saumell, Sarrià
Barcelona Catalunya Europa
L’experiència ha estat curta però força interessant, almenys per l’autor, i els lectors, si volen, tampoc quedaran orfes dels meus comentaris ja que a partir d’ara seguiré aportant les meves idees i col·laboracions al blog El radar de Sarrià.
Si teniu interès en saber tota l’historia que hi ha al darrera d’aquesta OPA amistosa, cliqueu aquí.
Aprofito per donar les gràcies a tothom qui ha entrat al blog durant el pocs dies que ha estat en funcionament, i espero retrobar-vos a tots a El radar de Sarrià.
Ben cordialment,
Miquel Saumell, Sarrià
Barcelona Catalunya Europa
dijous, 22 de novembre del 2007
Guia Michelin
Segons la nova guia Michelin que avui surt a la venda, a la Península Ibérica hi segueixen havent només sis restaurants amb 3 estrelles. A Portugal no n’hi ha cap. A Espanya tampoc. Tan sols n’hi trobareu tres a Catalunya i tres a Euskadi. Intueixo que un dels motius pels que els espanyols es resisteixen a deixar marxar a Catalunya i Euskadi és que, si ho fessin (que, entre nosaltres, més tard o més d’hora ho faran/ho farem), es trobarien que els turistes estrangers d’un alt nivell adquisitiu, allò de justificar el viatge a Espanya (merit le voyage) amb l’anada a un restaurant 3 estrelles Michelin deixaria de ser una excusa per fer-ho.
dimecres, 21 de novembre del 2007
"Freedom is not free"
Aquesta frase pot servir per tot però ara mateix penso concretament en la llibertat de Catalunya, llibertat per esdevenir un país que, al final del procés en marxa, pugui per fi caminar per si mateix, sense les onerosíssimes crosses fiscals d’Espanya.
La llibertat s’ha de treballar, s’ha de guanyar. Per arribar-hi hi ha encara molta feina per fer, molt a parlar, més encara a negociar. Negociar amb els uns i amb els altres. Negociar, allò que diuen a Itàlia: Io ti do una cosa a te, e tu mi dai una cosa a me.
També s’ha de fer pedagogia, molta pedagogia. I en això estem.
"La llibertat no és gratis”. No sé qui ho va dir però jo també penso que és així.
La llibertat s’ha de treballar, s’ha de guanyar. Per arribar-hi hi ha encara molta feina per fer, molt a parlar, més encara a negociar. Negociar amb els uns i amb els altres. Negociar, allò que diuen a Itàlia: Io ti do una cosa a te, e tu mi dai una cosa a me.
També s’ha de fer pedagogia, molta pedagogia. I en això estem.
"La llibertat no és gratis”. No sé qui ho va dir però jo també penso que és així.
diumenge, 18 de novembre del 2007
L’idioma català
El problema de l’idioma català no és, com diuen alguns, que acabi escombrant l’espanyol de Catalunya. Això només ho diuen quatre indocumentats o, el que és pitjor, quatre manipuladors que disposen, això sí, de potents altaveus. Els sembla que pel sol fet de dir-ho més alt ja hagin de tenir raó. Qualsevol persona que visqui aquí i obri una mica els ulls i escolti la veu del carrer, tan se val que se senti o no se senti catalana, se n’adona aviat que això no només no és veritat, que dir-ho és una bajanada, sinó que l’idioma que es troba en perill és precisament el català.
No recordo qui la va dir però l'altre dia, parlant del aprenentatge i el coneixement del català a l’escola i al carrer, vaig sentir una frase que em sembla que defineix molt bé el veritable problema del català a Catalunya. Deia així: el català s’ha guanyat l’aula però s’ha perdut el pati. Ep! No estic proposant ni tan sols suggerint que s’hagi de regular l’idioma que es parla al pati de les escoles. Tan sols constato el fet.
No recordo qui la va dir però l'altre dia, parlant del aprenentatge i el coneixement del català a l’escola i al carrer, vaig sentir una frase que em sembla que defineix molt bé el veritable problema del català a Catalunya. Deia així: el català s’ha guanyat l’aula però s’ha perdut el pati. Ep! No estic proposant ni tan sols suggerint que s’hagi de regular l’idioma que es parla al pati de les escoles. Tan sols constato el fet.
divendres, 16 de novembre del 2007
Un altre argument de pes...
... que potser justifica als que treballen per tractar d’eliminar el peatge espanyol: “Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis”.
La frase tampoc és meva, sinó de Milton Friedman (1912-2006), economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia.
La frase tampoc és meva, sinó de Milton Friedman (1912-2006), economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia.
dimecres, 14 de novembre del 2007
“El 95% dels catalans se senten maltractats dins l’Estat”
Això no és cap novetat, a Catalunya tothom ho sap. I fora de Catalunya molta gent també. Alguns encara s’ho callen i ho accepten amb resignació socialista. Altres, que fins fa poc feien el mateix i dissimulaven, o miraven cap a una altra banda, ara ja no poden més i també ho comencen a dir amb veu alta, educadament, sí, però sense complexes.
On resideix doncs la noticia? La novetat és que qui va dir això, ahir mateix, fins fa dos dies no era cap sobiranista, ni era cap independentista, ni res que si assembli. És ni más más ni más menos que el Sr. Lara, propietari del grup Planeta, del diari La Razón, d’Antena 3, de la cadena de radio Onda Cero... Ell encara no ho ha dit però s’intueix que també s’ha passat de bando. Enhorabona i benvingut al club!
Per meditar-ho a fons.
On resideix doncs la noticia? La novetat és que qui va dir això, ahir mateix, fins fa dos dies no era cap sobiranista, ni era cap independentista, ni res que si assembli. És ni más más ni más menos que el Sr. Lara, propietari del grup Planeta, del diari La Razón, d’Antena 3, de la cadena de radio Onda Cero... Ell encara no ho ha dit però s’intueix que també s’ha passat de bando. Enhorabona i benvingut al club!
Per meditar-ho a fons.
dimarts, 13 de novembre del 2007
"La política crea els Estats, la naturalesa crea les nacions"
Aquesta frase no és meva ni és d’ara. És de Johann Gottfried von Herder, filòsof alemany (1744-1803). Doncs bé, han passat més de dos segles i penso que segueix tenint plena vigència.
El més difícil i laboriós hauria de ser la tasca de la naturalesa, que en el cas de Catalunya quasi ningú dubta que ja ha fet la seva feina. En aquest sentit, a la corresponent votació de l’Estatut al Parlament, el quasi ningú va quedar reduït al deu per cent dels nostres representants polítics (PP). Així, des d’una visió potser una mica optimista, sí, però alhora entenc que també força realista, el noranta per cent de la feina ja l’hauríem de considerar enllestida.
El més difícil i laboriós hauria de ser la tasca de la naturalesa, que en el cas de Catalunya quasi ningú dubta que ja ha fet la seva feina. En aquest sentit, a la corresponent votació de l’Estatut al Parlament, el quasi ningú va quedar reduït al deu per cent dels nostres representants polítics (PP). Així, des d’una visió potser una mica optimista, sí, però alhora entenc que també força realista, el noranta per cent de la feina ja l’hauríem de considerar enllestida.
.
La política la fan, la fem, les persones. Per tant, ara només ens queda treballar pel deu per cent restant, la política. Vist des d’aquesta perspectiva, tot plegat no hauria de ser tan difícil.
dilluns, 12 de novembre del 2007
Paul Valéry (1871-1945)
El poeta i assagista francès, d’origen cors, Ambroise-Paul-Toussaint-Jules Valéry, més conegut com a Paul Valery, va dir que "La política és l'art d'impedir a la gent d'implicar-se en allò que els concerneix".
No sé si la política es això però cada dia tinc més clar que molts polítics semblen tenir, entre altres aspiracions més o menys confessables, aquest objectiu.
No sé si la política es això però cada dia tinc més clar que molts polítics semblen tenir, entre altres aspiracions més o menys confessables, aquest objectiu.
diumenge, 11 de novembre del 2007
i 7. Vist el panorama, què podem esperar?
Francament, vist el panorama gens engrescador que s’ha descrit al llarg d’aquesta setmana, ben poca cosa podem esperar dels partits polítics. Es constata que tant a Barcelona com a Madrid ni se’ls passa pel cap l’alternativa d’un eix directe Catalunya-Europa, ni tan sols com a possibilitat teòrica a estudiar. L’únic argument que esgrimeixen és que la normativa constitucional espanyola no ho permet i, dit això, es queden tan amples. Normativa, per cert, sobre la que la majoria dels potencials votants d’avui no varen tenir ocasió de dir-hi la seva ja que, o be encara no havien nascut, o quan es va sotmetre a votació eren menors d’edat.
És un fet evident que els partits polítics estan cada dia més allunyats de la gent que pretenen representar; només cal observar la tendència en augment de l’abstenció i el vot en blanc. I també ho és que els partits creuen necessari continuar pagant l’onerós peatge espanyol. Onerós no només en termes econòmics sinó en el sentit més ampli del terme. El perquè de tot això és un gran misteri per a un nombre creixent de persones, però s’ha d’acceptar que les coses són com són i que, per tant, la sortida al problema s’ha de buscar a partir d’aquesta crua realitat.
Per tant, a aquestes alçades crec que només Brussel·les, seu de l’Unió Europea, i Nova York, seu de les Nacions Unides, serien els llocs indicats per començar a fer lobby i treballar seriosament. Aquests organismes internacionals ens podrien ajudar a sortir de l’atzucac en què ens trobem. En altres paraules, estic convençut que el camí de la solució només ens podrà venir de fora. L’avantatge és que la normativa internacional que s’aplica en aquests casos ja existeix, ara només es tracta de buscar padrins i convèncer a qui toqui per tal que es comenci a aplicar. Convé recordar que aquesta normativa internacional, que està per sobre de les normatives constitucionals dels estats, va ser oportunament ratificada per l’estat espanyol.
Al final d’aquest llarg i complicat procés, o com a un dels seus darrers esglaons, necessàriament s’acabarà convocant a Catalunya un referèndum tutelat per organismes internacionals per tal que els catalans decideixin, per fi, el seu futur. Els requisits necessaris per guanyar el referèndum haurien de ser exactament els mateixos per a les dues parts implicades: no val allò de que uns imposin als altres la fita d’haver d’aconseguir el 55 per cent dels vots, o el seixanta, o dos terços, o qualsevol altra xifra que no sigui la majoria, la meitat més un dels vots. Així és la democràcia.
Em considero demòcrata amb totes les conseqüències i, com no podria ser d’altra manera, acceptaré el resultat del referèndum sigui o no favorable als meus interessos. Si guanyessin els que estan a favor de mantenir els peatges actuals imposats per l’estat espanyol, intueixo que molta gent tindria una gran decepció. Si guanyessin els altres, penso honestament que a Catalunya les coses ens aniran bastant millor. I d’això es tracta, només d’això. És així de senzill.
És un fet evident que els partits polítics estan cada dia més allunyats de la gent que pretenen representar; només cal observar la tendència en augment de l’abstenció i el vot en blanc. I també ho és que els partits creuen necessari continuar pagant l’onerós peatge espanyol. Onerós no només en termes econòmics sinó en el sentit més ampli del terme. El perquè de tot això és un gran misteri per a un nombre creixent de persones, però s’ha d’acceptar que les coses són com són i que, per tant, la sortida al problema s’ha de buscar a partir d’aquesta crua realitat.
Per tant, a aquestes alçades crec que només Brussel·les, seu de l’Unió Europea, i Nova York, seu de les Nacions Unides, serien els llocs indicats per començar a fer lobby i treballar seriosament. Aquests organismes internacionals ens podrien ajudar a sortir de l’atzucac en què ens trobem. En altres paraules, estic convençut que el camí de la solució només ens podrà venir de fora. L’avantatge és que la normativa internacional que s’aplica en aquests casos ja existeix, ara només es tracta de buscar padrins i convèncer a qui toqui per tal que es comenci a aplicar. Convé recordar que aquesta normativa internacional, que està per sobre de les normatives constitucionals dels estats, va ser oportunament ratificada per l’estat espanyol.
Al final d’aquest llarg i complicat procés, o com a un dels seus darrers esglaons, necessàriament s’acabarà convocant a Catalunya un referèndum tutelat per organismes internacionals per tal que els catalans decideixin, per fi, el seu futur. Els requisits necessaris per guanyar el referèndum haurien de ser exactament els mateixos per a les dues parts implicades: no val allò de que uns imposin als altres la fita d’haver d’aconseguir el 55 per cent dels vots, o el seixanta, o dos terços, o qualsevol altra xifra que no sigui la majoria, la meitat més un dels vots. Així és la democràcia.
Em considero demòcrata amb totes les conseqüències i, com no podria ser d’altra manera, acceptaré el resultat del referèndum sigui o no favorable als meus interessos. Si guanyessin els que estan a favor de mantenir els peatges actuals imposats per l’estat espanyol, intueixo que molta gent tindria una gran decepció. Si guanyessin els altres, penso honestament que a Catalunya les coses ens aniran bastant millor. I d’això es tracta, només d’això. És així de senzill.
divendres, 9 de novembre del 2007
6. CiU, sempre l’ambigüitat
La gran incògnita, el monument a l’ambigüitat, més o menys calculada. El sí però no, el no però potser. Convergència o Unió? Filosofia Puig o l’oposada filosofia Duran? Reedició del compromís notarial anti-PP d’en Mas o contemporanització? El PP ni en pintura o Ministerio de Fomento a Madrid? Espanya com a realitat entranyable (definició de Jordi Pujol), d’acord, però sempre sense aclarir-nos massa si serà entranyable com a veí i cadascú a casa seva, o com a soci majoritari amb vot decisiu a la junta com ha estat fins ara, amb un balanç més aviat magre, magre per a nosaltres.
Penso que després de tants anys comença a ser hora de definir-se, amb paraules i conceptes clars i entenedors per a tothom, de manera que tots sapiguem on som i on volem anar. Senyors de CiU: alguns tenim molt clar on volem anar i amb qui ja no podem ni volem anar, altres no ho saben ni ho sabran mai, ni els importa. Vostès farien un bon servei a la societat si ens expliquessin cap on proposen anar i quines són les seves fites. Potser fa 30 anys totes aquestes preguntes no tocaven però ara l’escenari ha canviat, és completament diferent.
Penso que després de tants anys comença a ser hora de definir-se, amb paraules i conceptes clars i entenedors per a tothom, de manera que tots sapiguem on som i on volem anar. Senyors de CiU: alguns tenim molt clar on volem anar i amb qui ja no podem ni volem anar, altres no ho saben ni ho sabran mai, ni els importa. Vostès farien un bon servei a la societat si ens expliquessin cap on proposen anar i quines són les seves fites. Potser fa 30 anys totes aquestes preguntes no tocaven però ara l’escenari ha canviat, és completament diferent.
dijous, 8 de novembre del 2007
5. PSC, una sucursal del PSOE amb força èxit
Tot i anomenar-se federals, la característica principal d’aquesta sucursal és que sempre són obedients amb el que els ve marcat des de la casa central del carrer Ferraz de Madrid. I si, per despistar una mica, un dia s’equivoquen i aquí voten blanc, l’endemà rectifiquen i allà voten negre i santes pasqües, sense manies i sense cap remordiment. I no passa res. D’això en tenim molts exemples, alguns de molt recents. La seva idea de país, nació i estat és la de la seva casa central, el PSOE; a la pràctica, però, és exactament la mateixa que l’explicada ahir al parlar del PP i, per tant, ens estalviarem de repetir-ho. Amb la cúpula actual del carrer Nicaragua, la facció nacionalista light que hi havia hagut fa uns anys ha quedat totalment escombrada pels capitans del Baix Llobregat.
dimecres, 7 de novembre del 2007
4. PPC, una franquícia del PP amb poc èxit
Aquests no enganyen mai, són els més coherents de tots. Espanya és el seu país i la seva nació i el seu estat. Estan encantats de la vida amb aquest status. Res a dir. L’argumentari que cada matí els arriba des del carrer Gènova de Madrid esdevé quasi sagrat, i ningú gosa posar-hi objeccions (el cas de la Montserrat Nebrera aviat el resoldran per la via expeditiva). A Catalunya es tracta d’un partit quasi residual amb una clara vocació, encara que mai declarada, d’arribar a ser extraparlamentari. Mèrits ja en fan, ja! Oi que sí, Sr. Sirera?
Ciutadans: deixant de banda la frase sobre “l’argumentari”, val el mateix comentari anterior.
Ciutadans: deixant de banda la frase sobre “l’argumentari”, val el mateix comentari anterior.
dimarts, 6 de novembre del 2007
3. Iniciativa... (perquè ens entenguem, els comunistes)
Són la parella Saura-Mayol i quatre gats mal comptats (*). Poc ens aportaran en aquest debat. A vegades es declaren internacionalistes i, amb aquest terme i centrant-nos en el nostre país, encara no sabem exactament a què es refereixen, què volen dir. Quan s’hagin disculpat (sí, sí, encara no ho han fet!) per la nefasta experiència comunista que tants milions de morts va causar arreu del món, ja en parlarem. Mentrestant, no cal perdre-hi massa temps.
(*) Números canten. Al nostre districte de Sarrià-Sant Gervasi, 1 de 15 consellers (6.67%). A la ciutat de Barcelona, 4 de 41 regidors (9.76%). Al nostre Parlament, 12 de 135 diputats (8.89%). Al Parlament d’Espanya, 5 de 350 diputats (1.43%). I aquests percentatges encara s’han arrodonit a l’alça!
(*) Números canten. Al nostre districte de Sarrià-Sant Gervasi, 1 de 15 consellers (6.67%). A la ciutat de Barcelona, 4 de 41 regidors (9.76%). Al nostre Parlament, 12 de 135 diputats (8.89%). Al Parlament d’Espanya, 5 de 350 diputats (1.43%). I aquests percentatges encara s’han arrodonit a l’alça!
dilluns, 5 de novembre del 2007
2. Esquerra, abans ERC
El que abans molts ignoràvem i ara ja tenim més clar que l’aigua és que l’enteniment directe de Catalunya amb Brussel·les, un cop s’hagin eliminat els onerosos peatges intermitjos actuals, quan ens arribi, no ens vindrà gràcies a Esquerra sinó que el nou status s’assolirà a pesar d’Esquerra.
En aquest sentit, Carod, Puigcercós i companyia, des que es mouen amb cotxe oficial i toquen poder (Visa platí, mossos d’esquadra que se’ls hi posen firmes a les primeres de canvi, viatges a tot arreu a costa del contribuent, restaurants i hotels on mai haguessin somniat anar-hi, etc.), ens han fet una excel·lent tasca pedagògica per la via dels fets. A partir de l’entrada d’Esquerra al govern, ara ja tothom sap que les aspiracions d’aquesta gent són unes altres, que tenen més a veure amb els seus interessos particulars que amb els interessos generals del país, els nostres interessos. Als recents fets em remeto.
Abans podia haver-hi un dubte més o menys raonable, i això va fer que força gent va caure en l’error, però a partir d’ara qui els voti ja sap fins on es pot arribar amb Esquerra, i d’on no és pot passar amb Esquerra.
En aquest sentit, Carod, Puigcercós i companyia, des que es mouen amb cotxe oficial i toquen poder (Visa platí, mossos d’esquadra que se’ls hi posen firmes a les primeres de canvi, viatges a tot arreu a costa del contribuent, restaurants i hotels on mai haguessin somniat anar-hi, etc.), ens han fet una excel·lent tasca pedagògica per la via dels fets. A partir de l’entrada d’Esquerra al govern, ara ja tothom sap que les aspiracions d’aquesta gent són unes altres, que tenen més a veure amb els seus interessos particulars que amb els interessos generals del país, els nostres interessos. Als recents fets em remeto.
Abans podia haver-hi un dubte més o menys raonable, i això va fer que força gent va caure en l’error, però a partir d’ara qui els voti ja sap fins on es pot arribar amb Esquerra, i d’on no és pot passar amb Esquerra.
dissabte, 3 de novembre del 2007
1. Què es pot esperar dels partits polítics?
La setmana que ve farem un somer repàs sobre què es pot esperar, a curt i mitjà termini, dels partits polítics que actualment operen a Catalunya. Cada dia el dedicarem a un partit o coalició estable, sense que l’ordre d’aparició tingui especials connotacions ni signifiqui cap preferència, ni cap simpatia i/o antipatia envers els diferents grups polítics. L’ordre en que aniran apareixent només obeeix a un capritx que es permet l’autor.
Potser cal aclarir que l’expressió “què es pot esperar” es refereix, en aquest cas, a les tasques de tota mena, positives o negatives, ajudes o traves, clares o encobertes, o simplement al passotisme, si s’escau. En definitiva, a les actituds amb que els polítics encararan l’objectiu i la idea amb la que es va obrir aquest blog, com si diguéssim el seu ideari, tal com s’explica a la part de dalt d’aquesta pàgina.
Potser cal aclarir que l’expressió “què es pot esperar” es refereix, en aquest cas, a les tasques de tota mena, positives o negatives, ajudes o traves, clares o encobertes, o simplement al passotisme, si s’escau. En definitiva, a les actituds amb que els polítics encararan l’objectiu i la idea amb la que es va obrir aquest blog, com si diguéssim el seu ideari, tal com s’explica a la part de dalt d’aquesta pàgina.
I tot plegat, tants eufemismes i tants subterfugis només per tal d’evitar escriure una paraula que tothom té al cap. O potser no, ves a saber.
dimecres, 31 d’octubre del 2007
“Són massa curts”
Hi ha lectors d’aquest blog que em diuen que aquests articles són excessivament curts, i poc elaborats. Potser sí que haurien de ser una mica més extensos i més treballats però jo sóc un ferm partidari de “lo bueno, si breve, dos veces bueno”.
dimarts, 30 d’octubre del 2007
Dues paraules: "seny” i “enraonar”
L’escriptor Francesc Pujols (1884-1962) va dir que “hi ha dues paraules en català sense equivalent en cap altra llengua: seny i enraonar”.
Doncs és una llàstima perquè, properament, quan s’hagin d’anar liquidant els negocis conjunts que fins ara teníem amb la metròpoli, no seria sobrer que aquestes paraules i, sobretot, el que representen, fossin també presents a l’altra banda de la taula negociadora.
Doncs és una llàstima perquè, properament, quan s’hagin d’anar liquidant els negocis conjunts que fins ara teníem amb la metròpoli, no seria sobrer que aquestes paraules i, sobretot, el que representen, fossin també presents a l’altra banda de la taula negociadora.
dilluns, 29 d’octubre del 2007
diumenge, 28 d’octubre del 2007
Catalunya
“Totes les causes justes del món tenen els seus defensors, però la de Catalunya només ens té a nosaltres” (Lluís Companys)
dissabte, 27 d’octubre del 2007
Queda clar, o hi hem de posar més versions?
Som una nació i tenim el dret de decidir!
***
Somos uma nação e temos o direito de decidir!
Somos uma nação e temos o direito de decidir!
***
We are a nation and we have the right to decide!
We are a nation and we have the right to decide!
***
Somos una nación y tenemos el derecho a decidir!
Somos una nación y tenemos el derecho a decidir!
***
Siamo una nazione e abbiamo il diritto di decidere!
Siamo una nazione e abbiamo il diritto di decidere!
***
Nous sommes une nation et nous avons le droit de décider!
Nous sommes une nation et nous avons le droit de décider!
***
Wir sind eine Nation und wir haben das Recht auf Selbstbestimmung.
Wir sind eine Nation und wir haben das Recht auf Selbstbestimmung.
divendres, 26 d’octubre del 2007
“La propaganda que la mà d’obra andalusa va aixecar Catalunya...
...seria equiparable a dir que les minyones que freguen les botigues d’Apple quan de nit tanquen són les que s’han inventat l’iPhone” (S.Sostres)
dijous, 25 d’octubre del 2007
dimecres, 24 d’octubre del 2007
dimarts, 23 d’octubre del 2007
Barcelona Catalunya Europa
Aquest és el camí més lògic que s'hauria de seguir des de Barcelona (la meva ciutat) i des de qualsevol altre ciutat o poble de Catalunya, sense el peatge actual d'Espanya que fins ara hem hagut de pagar i que, al marge de les importants despeses que ens suposa, poc o res ens aporta de positiu.
·
Aviat anirem dient més coses. De moment, això només és una primera declaració d'intencions. S'admeten suggeriments a l'adreça electrònica
·
·
Una cordial primera salutació de l'autor,
·
M. Badia
Barcelona, Catalunya, Europa
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
