Cap on va Catalunya?
Si no fos perquè des del diari se'm demana un nombre mínim de caràcters, la resposta a la qüestió que encapçala l'article seria, ras i curt, "cap on la seva gent vulgui". Tanmateix, els apriorismes i prejudicis han fet que aquesta sentència, que és la que tots hauríem de tenir present a l'hora de plantejar-nos el futur, sigui l'última resposta que ens passaria pel cap. La repeteixo: "Catalunya serà allò que nosaltres vulguem que sigui, ni més ni menys". Per tant, fóra bo que intentéssim canviar l'enfocament quan col·lectivament vulguem respondre la qüestió. Un canvi que passa per mirar-se els vells conflictes des d'una nova perspectiva. Estem abocats a reproduir errors passats si no som capaços de fer l'exercici.
Després de més trenta anys de restabliment de la democràcia ha quedat demostrat a bastament que Catalunya no pot ser inserida dins d'aquest Estat actual. La Constitució espanyola va establir un marc referencial que semblava augurar un encaix de les diferents realitats nacionals, culturals i lingüístiques dins d'un mateix Estat anomenat Regne d'Espanya. El que finalment ha quedat demostrat és que l'esperit del legislador no ha variat des dels temps del comte-duc d'Olivares, al segle XVII. I aquest esperit d'aleshores ençà s'ha concentrat a bastir un Estat de matriu castellana, integrant -en el sentit eufemístic del terme- totes les realitats nacionals que li eren alienes. Per més que des de Catalunya s'han fet tots els exercicis intel·lectuals haguts i per haver (començant per Narcís Feliu de la Penya, continuant per Valentí Almirall, Enric Prat de la Riba, Francesc Cambó, el president Macià i fins a l'actualitat) per arribar a una bona entesa, això no serà mai possible per a la gran majoria dels nostres veïns. Entenguem-ho bé perquè és molt important: l'Estat espanyol no ha tingut ni té la voluntat per entendre realitats alienes. No la té ni tampoc té cap pressió per canviar d'idea. L'Estat espanyol ens hi vol, sí, però de forma transgènica. Quan de nosaltres només en quedi el nom. Quan siguem un record. Realment algú en plenes facultats pensa que cal continuar lesionant-nos intel·lectualment, físicament, per continuar formant part d'aquesta impostura? O no és una impostura un Estat democràtic que no accepta un igualitarisme convivencial entre nacions, cultures i llengües ni tan sols formalment? Per tant, cal concloure que només des de la posició sobirana que dóna un Estat propi tindrem alguna possibilitat de desenvolupar les nostres potencialitats en pro de l'interès general.
Algú dubta que desplegar competències per afavorir una política pròpia d'acolliment als immigrants, assegurar amb lleis les bases d'una bona cohesió social o aprofundir en les competències educatives són uns objectius estrictament identitaris i no pas d'interès general? És important que no ens deixem ensarronar per enèsima vegada amb les proclames clàssiques de l'espanyolisme més xaró malgrat que vulgui semblar elaborat. Aquelles proclames que intenten ridiculitzar el discurs independentista des d'un altre suposadament més elevat que titlla l'independentisme o sobiranisme d'anacronia en un món globalitzat, sense fronteres. El mapa d'Europa ha hagut de canviar com a mínim nou vegades els últims quinze anys per culpa d'aquest anacronisme.
Ens cal, doncs, arribar al màxim grau de sobirania col·lectiva. I ho podem fer convencent primer una majoria de la població de la legitimitat de la idea. Una legitimitat que no prescriu i que ens ha de permetre actuar de forma coordinada. Més enllà de les misèries de la vida partidista, que sent misèries partidistes formen part també de la vida política, hem de ser capaços de trencar el nostre malfat històric. Si racionalment entenem aquesta dissort, tenim l'obligació moral de redreçar la situació. No és veritat que estiguem predestinats a tallar sempre el cable vermell en lloc del negre. O a continuar imitant el pobre Sísif. Ningú ens priva d'aixecar la vista i mirar molt més enllà. Hem de poder planificar un futur que només depèn de nosaltres si ens el creiem i actuem en conseqüència. I això significa perseverar i concentrar-se en uns objectius compartits que ens identifiquin transversalment. No cal ser gaire espavilat per fer una llista de denominadors comuns a la majoria de catalans, entenent el gentilici en el sentit més ampli del terme. Només així Catalunya podrà desplegar tot el seu potencial i fer la seva contribució singular als reptes de la globalització.
(Avui, 23.5.2008)
Si no fos perquè des del diari se'm demana un nombre mínim de caràcters, la resposta a la qüestió que encapçala l'article seria, ras i curt, "cap on la seva gent vulgui". Tanmateix, els apriorismes i prejudicis han fet que aquesta sentència, que és la que tots hauríem de tenir present a l'hora de plantejar-nos el futur, sigui l'última resposta que ens passaria pel cap. La repeteixo: "Catalunya serà allò que nosaltres vulguem que sigui, ni més ni menys". Per tant, fóra bo que intentéssim canviar l'enfocament quan col·lectivament vulguem respondre la qüestió. Un canvi que passa per mirar-se els vells conflictes des d'una nova perspectiva. Estem abocats a reproduir errors passats si no som capaços de fer l'exercici.
Després de més trenta anys de restabliment de la democràcia ha quedat demostrat a bastament que Catalunya no pot ser inserida dins d'aquest Estat actual. La Constitució espanyola va establir un marc referencial que semblava augurar un encaix de les diferents realitats nacionals, culturals i lingüístiques dins d'un mateix Estat anomenat Regne d'Espanya. El que finalment ha quedat demostrat és que l'esperit del legislador no ha variat des dels temps del comte-duc d'Olivares, al segle XVII. I aquest esperit d'aleshores ençà s'ha concentrat a bastir un Estat de matriu castellana, integrant -en el sentit eufemístic del terme- totes les realitats nacionals que li eren alienes. Per més que des de Catalunya s'han fet tots els exercicis intel·lectuals haguts i per haver (començant per Narcís Feliu de la Penya, continuant per Valentí Almirall, Enric Prat de la Riba, Francesc Cambó, el president Macià i fins a l'actualitat) per arribar a una bona entesa, això no serà mai possible per a la gran majoria dels nostres veïns. Entenguem-ho bé perquè és molt important: l'Estat espanyol no ha tingut ni té la voluntat per entendre realitats alienes. No la té ni tampoc té cap pressió per canviar d'idea. L'Estat espanyol ens hi vol, sí, però de forma transgènica. Quan de nosaltres només en quedi el nom. Quan siguem un record. Realment algú en plenes facultats pensa que cal continuar lesionant-nos intel·lectualment, físicament, per continuar formant part d'aquesta impostura? O no és una impostura un Estat democràtic que no accepta un igualitarisme convivencial entre nacions, cultures i llengües ni tan sols formalment? Per tant, cal concloure que només des de la posició sobirana que dóna un Estat propi tindrem alguna possibilitat de desenvolupar les nostres potencialitats en pro de l'interès general.
Algú dubta que desplegar competències per afavorir una política pròpia d'acolliment als immigrants, assegurar amb lleis les bases d'una bona cohesió social o aprofundir en les competències educatives són uns objectius estrictament identitaris i no pas d'interès general? És important que no ens deixem ensarronar per enèsima vegada amb les proclames clàssiques de l'espanyolisme més xaró malgrat que vulgui semblar elaborat. Aquelles proclames que intenten ridiculitzar el discurs independentista des d'un altre suposadament més elevat que titlla l'independentisme o sobiranisme d'anacronia en un món globalitzat, sense fronteres. El mapa d'Europa ha hagut de canviar com a mínim nou vegades els últims quinze anys per culpa d'aquest anacronisme.
Ens cal, doncs, arribar al màxim grau de sobirania col·lectiva. I ho podem fer convencent primer una majoria de la població de la legitimitat de la idea. Una legitimitat que no prescriu i que ens ha de permetre actuar de forma coordinada. Més enllà de les misèries de la vida partidista, que sent misèries partidistes formen part també de la vida política, hem de ser capaços de trencar el nostre malfat històric. Si racionalment entenem aquesta dissort, tenim l'obligació moral de redreçar la situació. No és veritat que estiguem predestinats a tallar sempre el cable vermell en lloc del negre. O a continuar imitant el pobre Sísif. Ningú ens priva d'aixecar la vista i mirar molt més enllà. Hem de poder planificar un futur que només depèn de nosaltres si ens el creiem i actuem en conseqüència. I això significa perseverar i concentrar-se en uns objectius compartits que ens identifiquin transversalment. No cal ser gaire espavilat per fer una llista de denominadors comuns a la majoria de catalans, entenent el gentilici en el sentit més ampli del terme. Només així Catalunya podrà desplegar tot el seu potencial i fer la seva contribució singular als reptes de la globalització.
(Avui, 23.5.2008)
