Francament, vist el panorama gens engrescador que s’ha descrit al llarg d’aquesta setmana, ben poca cosa podem esperar dels partits polítics. Es constata que tant a Barcelona com a Madrid ni se’ls passa pel cap l’alternativa d’un eix directe Catalunya-Europa, ni tan sols com a possibilitat teòrica a estudiar. L’únic argument que esgrimeixen és que la normativa constitucional espanyola no ho permet i, dit això, es queden tan amples. Normativa, per cert, sobre la que la majoria dels potencials votants d’avui no varen tenir ocasió de dir-hi la seva ja que, o be encara no havien nascut, o quan es va sotmetre a votació eren menors d’edat.
És un fet evident que els partits polítics estan cada dia més allunyats de la gent que pretenen representar; només cal observar la tendència en augment de l’abstenció i el vot en blanc. I també ho és que els partits creuen necessari continuar pagant l’onerós peatge espanyol. Onerós no només en termes econòmics sinó en el sentit més ampli del terme. El perquè de tot això és un gran misteri per a un nombre creixent de persones, però s’ha d’acceptar que les coses són com són i que, per tant, la sortida al problema s’ha de buscar a partir d’aquesta crua realitat.
Per tant, a aquestes alçades crec que només Brussel·les, seu de l’Unió Europea, i Nova York, seu de les Nacions Unides, serien els llocs indicats per començar a fer lobby i treballar seriosament. Aquests organismes internacionals ens podrien ajudar a sortir de l’atzucac en què ens trobem. En altres paraules, estic convençut que el camí de la solució només ens podrà venir de fora. L’avantatge és que la normativa internacional que s’aplica en aquests casos ja existeix, ara només es tracta de buscar padrins i convèncer a qui toqui per tal que es comenci a aplicar. Convé recordar que aquesta normativa internacional, que està per sobre de les normatives constitucionals dels estats, va ser oportunament ratificada per l’estat espanyol.
Al final d’aquest llarg i complicat procés, o com a un dels seus darrers esglaons, necessàriament s’acabarà convocant a Catalunya un referèndum tutelat per organismes internacionals per tal que els catalans decideixin, per fi, el seu futur. Els requisits necessaris per guanyar el referèndum haurien de ser exactament els mateixos per a les dues parts implicades: no val allò de que uns imposin als altres la fita d’haver d’aconseguir el 55 per cent dels vots, o el seixanta, o dos terços, o qualsevol altra xifra que no sigui la majoria, la meitat més un dels vots. Així és la democràcia.
Em considero demòcrata amb totes les conseqüències i, com no podria ser d’altra manera, acceptaré el resultat del referèndum sigui o no favorable als meus interessos. Si guanyessin els que estan a favor de mantenir els peatges actuals imposats per l’estat espanyol, intueixo que molta gent tindria una gran decepció. Si guanyessin els altres, penso honestament que a Catalunya les coses ens aniran bastant millor. I d’això es tracta, només d’això. És així de senzill.
És un fet evident que els partits polítics estan cada dia més allunyats de la gent que pretenen representar; només cal observar la tendència en augment de l’abstenció i el vot en blanc. I també ho és que els partits creuen necessari continuar pagant l’onerós peatge espanyol. Onerós no només en termes econòmics sinó en el sentit més ampli del terme. El perquè de tot això és un gran misteri per a un nombre creixent de persones, però s’ha d’acceptar que les coses són com són i que, per tant, la sortida al problema s’ha de buscar a partir d’aquesta crua realitat.
Per tant, a aquestes alçades crec que només Brussel·les, seu de l’Unió Europea, i Nova York, seu de les Nacions Unides, serien els llocs indicats per començar a fer lobby i treballar seriosament. Aquests organismes internacionals ens podrien ajudar a sortir de l’atzucac en què ens trobem. En altres paraules, estic convençut que el camí de la solució només ens podrà venir de fora. L’avantatge és que la normativa internacional que s’aplica en aquests casos ja existeix, ara només es tracta de buscar padrins i convèncer a qui toqui per tal que es comenci a aplicar. Convé recordar que aquesta normativa internacional, que està per sobre de les normatives constitucionals dels estats, va ser oportunament ratificada per l’estat espanyol.
Al final d’aquest llarg i complicat procés, o com a un dels seus darrers esglaons, necessàriament s’acabarà convocant a Catalunya un referèndum tutelat per organismes internacionals per tal que els catalans decideixin, per fi, el seu futur. Els requisits necessaris per guanyar el referèndum haurien de ser exactament els mateixos per a les dues parts implicades: no val allò de que uns imposin als altres la fita d’haver d’aconseguir el 55 per cent dels vots, o el seixanta, o dos terços, o qualsevol altra xifra que no sigui la majoria, la meitat més un dels vots. Així és la democràcia.
Em considero demòcrata amb totes les conseqüències i, com no podria ser d’altra manera, acceptaré el resultat del referèndum sigui o no favorable als meus interessos. Si guanyessin els que estan a favor de mantenir els peatges actuals imposats per l’estat espanyol, intueixo que molta gent tindria una gran decepció. Si guanyessin els altres, penso honestament que a Catalunya les coses ens aniran bastant millor. I d’això es tracta, només d’això. És així de senzill.
