Hipocresia
per Vicent Partal
El trobareu clicant aquí
dissabte, 13 de setembre del 2008
dissabte, 23 d’agost del 2008
Un argument a favor de la llibertat
¿Per què hauria de ser independentista?
No és que sigui independentista català. Sóc independentista de tothom qui vulgui la independència. Si un marcià vingués a la terra i ens preguntés com ens organitzem, li explicaríem que votem els que manen, votem els pressupostos de l’Estat, votem les lleis, votem els regidors, votem els alcaldes, votem els representants al parlament, votem els senadors i que en alguns països, fins i tot votem el cap de la policia, el tresorer i el jutge. Si, un cop fetes aquestes explicacions, el marcià, tot mirant el nostre mapa mundi, ens preguntés: “¿I aquestes ratlles que divideixen el mapa què són?”. “Fronteres”, li respondríem. Ell preguntaria: “Per determinar per on passen les fronteres, també voteu, ¿no?”. ¿Què li hauríem de respondre, nosaltres?, “No, això ho decidim a bufetades! Només acceptem canvis de fronteres si hi ha una guerra. Abans també s’acceptava el sexe reial: si un rei es casava amb una reina, els països s’unien, però ara això ja està superat. Ara només acceptem les hòsties!”. Un cop escoltada aquesta resposta el marcià es tornaria de color verd (suposant que aquest no fos el seu color original). Però aquesta és la lamentable realitat del nostre planeta: quan hi ha una guerra d’independència, d’entrada tothom s’exclama i es queixa; però al cap de quatre dies el nou país ja és a l’ONU, acceptat per la comunitat internacional. Jo, que no sóc marcià, sóc partidari de votar les fronteres, i això no és ni un argument en contra d’Espanya ni un argument en contra de França, ni un argument en contra de ningú. És un argument a favor de la llibertat.
(La pregunta és de Jordi Graupera i la resposta de Xavier Sala i Martín, del llibre Converses amb Xavier Sala i Martín, de Jordi Graupera. Un llibre, per cert, molt recomanable).
No és que sigui independentista català. Sóc independentista de tothom qui vulgui la independència. Si un marcià vingués a la terra i ens preguntés com ens organitzem, li explicaríem que votem els que manen, votem els pressupostos de l’Estat, votem les lleis, votem els regidors, votem els alcaldes, votem els representants al parlament, votem els senadors i que en alguns països, fins i tot votem el cap de la policia, el tresorer i el jutge. Si, un cop fetes aquestes explicacions, el marcià, tot mirant el nostre mapa mundi, ens preguntés: “¿I aquestes ratlles que divideixen el mapa què són?”. “Fronteres”, li respondríem. Ell preguntaria: “Per determinar per on passen les fronteres, també voteu, ¿no?”. ¿Què li hauríem de respondre, nosaltres?, “No, això ho decidim a bufetades! Només acceptem canvis de fronteres si hi ha una guerra. Abans també s’acceptava el sexe reial: si un rei es casava amb una reina, els països s’unien, però ara això ja està superat. Ara només acceptem les hòsties!”. Un cop escoltada aquesta resposta el marcià es tornaria de color verd (suposant que aquest no fos el seu color original). Però aquesta és la lamentable realitat del nostre planeta: quan hi ha una guerra d’independència, d’entrada tothom s’exclama i es queixa; però al cap de quatre dies el nou país ja és a l’ONU, acceptat per la comunitat internacional. Jo, que no sóc marcià, sóc partidari de votar les fronteres, i això no és ni un argument en contra d’Espanya ni un argument en contra de França, ni un argument en contra de ningú. És un argument a favor de la llibertat.
(La pregunta és de Jordi Graupera i la resposta de Xavier Sala i Martín, del llibre Converses amb Xavier Sala i Martín, de Jordi Graupera. Un llibre, per cert, molt recomanable).
diumenge, 27 de juliol del 2008
divendres, 20 de juny del 2008
divendres, 23 de maig del 2008
Un article de Miquel Calçada
Cap on va Catalunya?
Si no fos perquè des del diari se'm demana un nombre mínim de caràcters, la resposta a la qüestió que encapçala l'article seria, ras i curt, "cap on la seva gent vulgui". Tanmateix, els apriorismes i prejudicis han fet que aquesta sentència, que és la que tots hauríem de tenir present a l'hora de plantejar-nos el futur, sigui l'última resposta que ens passaria pel cap. La repeteixo: "Catalunya serà allò que nosaltres vulguem que sigui, ni més ni menys". Per tant, fóra bo que intentéssim canviar l'enfocament quan col·lectivament vulguem respondre la qüestió. Un canvi que passa per mirar-se els vells conflictes des d'una nova perspectiva. Estem abocats a reproduir errors passats si no som capaços de fer l'exercici.
Després de més trenta anys de restabliment de la democràcia ha quedat demostrat a bastament que Catalunya no pot ser inserida dins d'aquest Estat actual. La Constitució espanyola va establir un marc referencial que semblava augurar un encaix de les diferents realitats nacionals, culturals i lingüístiques dins d'un mateix Estat anomenat Regne d'Espanya. El que finalment ha quedat demostrat és que l'esperit del legislador no ha variat des dels temps del comte-duc d'Olivares, al segle XVII. I aquest esperit d'aleshores ençà s'ha concentrat a bastir un Estat de matriu castellana, integrant -en el sentit eufemístic del terme- totes les realitats nacionals que li eren alienes. Per més que des de Catalunya s'han fet tots els exercicis intel·lectuals haguts i per haver (començant per Narcís Feliu de la Penya, continuant per Valentí Almirall, Enric Prat de la Riba, Francesc Cambó, el president Macià i fins a l'actualitat) per arribar a una bona entesa, això no serà mai possible per a la gran majoria dels nostres veïns. Entenguem-ho bé perquè és molt important: l'Estat espanyol no ha tingut ni té la voluntat per entendre realitats alienes. No la té ni tampoc té cap pressió per canviar d'idea. L'Estat espanyol ens hi vol, sí, però de forma transgènica. Quan de nosaltres només en quedi el nom. Quan siguem un record. Realment algú en plenes facultats pensa que cal continuar lesionant-nos intel·lectualment, físicament, per continuar formant part d'aquesta impostura? O no és una impostura un Estat democràtic que no accepta un igualitarisme convivencial entre nacions, cultures i llengües ni tan sols formalment? Per tant, cal concloure que només des de la posició sobirana que dóna un Estat propi tindrem alguna possibilitat de desenvolupar les nostres potencialitats en pro de l'interès general.
Algú dubta que desplegar competències per afavorir una política pròpia d'acolliment als immigrants, assegurar amb lleis les bases d'una bona cohesió social o aprofundir en les competències educatives són uns objectius estrictament identitaris i no pas d'interès general? És important que no ens deixem ensarronar per enèsima vegada amb les proclames clàssiques de l'espanyolisme més xaró malgrat que vulgui semblar elaborat. Aquelles proclames que intenten ridiculitzar el discurs independentista des d'un altre suposadament més elevat que titlla l'independentisme o sobiranisme d'anacronia en un món globalitzat, sense fronteres. El mapa d'Europa ha hagut de canviar com a mínim nou vegades els últims quinze anys per culpa d'aquest anacronisme.
Ens cal, doncs, arribar al màxim grau de sobirania col·lectiva. I ho podem fer convencent primer una majoria de la població de la legitimitat de la idea. Una legitimitat que no prescriu i que ens ha de permetre actuar de forma coordinada. Més enllà de les misèries de la vida partidista, que sent misèries partidistes formen part també de la vida política, hem de ser capaços de trencar el nostre malfat històric. Si racionalment entenem aquesta dissort, tenim l'obligació moral de redreçar la situació. No és veritat que estiguem predestinats a tallar sempre el cable vermell en lloc del negre. O a continuar imitant el pobre Sísif. Ningú ens priva d'aixecar la vista i mirar molt més enllà. Hem de poder planificar un futur que només depèn de nosaltres si ens el creiem i actuem en conseqüència. I això significa perseverar i concentrar-se en uns objectius compartits que ens identifiquin transversalment. No cal ser gaire espavilat per fer una llista de denominadors comuns a la majoria de catalans, entenent el gentilici en el sentit més ampli del terme. Només així Catalunya podrà desplegar tot el seu potencial i fer la seva contribució singular als reptes de la globalització.
(Avui, 23.5.2008)
Si no fos perquè des del diari se'm demana un nombre mínim de caràcters, la resposta a la qüestió que encapçala l'article seria, ras i curt, "cap on la seva gent vulgui". Tanmateix, els apriorismes i prejudicis han fet que aquesta sentència, que és la que tots hauríem de tenir present a l'hora de plantejar-nos el futur, sigui l'última resposta que ens passaria pel cap. La repeteixo: "Catalunya serà allò que nosaltres vulguem que sigui, ni més ni menys". Per tant, fóra bo que intentéssim canviar l'enfocament quan col·lectivament vulguem respondre la qüestió. Un canvi que passa per mirar-se els vells conflictes des d'una nova perspectiva. Estem abocats a reproduir errors passats si no som capaços de fer l'exercici.
Després de més trenta anys de restabliment de la democràcia ha quedat demostrat a bastament que Catalunya no pot ser inserida dins d'aquest Estat actual. La Constitució espanyola va establir un marc referencial que semblava augurar un encaix de les diferents realitats nacionals, culturals i lingüístiques dins d'un mateix Estat anomenat Regne d'Espanya. El que finalment ha quedat demostrat és que l'esperit del legislador no ha variat des dels temps del comte-duc d'Olivares, al segle XVII. I aquest esperit d'aleshores ençà s'ha concentrat a bastir un Estat de matriu castellana, integrant -en el sentit eufemístic del terme- totes les realitats nacionals que li eren alienes. Per més que des de Catalunya s'han fet tots els exercicis intel·lectuals haguts i per haver (començant per Narcís Feliu de la Penya, continuant per Valentí Almirall, Enric Prat de la Riba, Francesc Cambó, el president Macià i fins a l'actualitat) per arribar a una bona entesa, això no serà mai possible per a la gran majoria dels nostres veïns. Entenguem-ho bé perquè és molt important: l'Estat espanyol no ha tingut ni té la voluntat per entendre realitats alienes. No la té ni tampoc té cap pressió per canviar d'idea. L'Estat espanyol ens hi vol, sí, però de forma transgènica. Quan de nosaltres només en quedi el nom. Quan siguem un record. Realment algú en plenes facultats pensa que cal continuar lesionant-nos intel·lectualment, físicament, per continuar formant part d'aquesta impostura? O no és una impostura un Estat democràtic que no accepta un igualitarisme convivencial entre nacions, cultures i llengües ni tan sols formalment? Per tant, cal concloure que només des de la posició sobirana que dóna un Estat propi tindrem alguna possibilitat de desenvolupar les nostres potencialitats en pro de l'interès general.
Algú dubta que desplegar competències per afavorir una política pròpia d'acolliment als immigrants, assegurar amb lleis les bases d'una bona cohesió social o aprofundir en les competències educatives són uns objectius estrictament identitaris i no pas d'interès general? És important que no ens deixem ensarronar per enèsima vegada amb les proclames clàssiques de l'espanyolisme més xaró malgrat que vulgui semblar elaborat. Aquelles proclames que intenten ridiculitzar el discurs independentista des d'un altre suposadament més elevat que titlla l'independentisme o sobiranisme d'anacronia en un món globalitzat, sense fronteres. El mapa d'Europa ha hagut de canviar com a mínim nou vegades els últims quinze anys per culpa d'aquest anacronisme.
Ens cal, doncs, arribar al màxim grau de sobirania col·lectiva. I ho podem fer convencent primer una majoria de la població de la legitimitat de la idea. Una legitimitat que no prescriu i que ens ha de permetre actuar de forma coordinada. Més enllà de les misèries de la vida partidista, que sent misèries partidistes formen part també de la vida política, hem de ser capaços de trencar el nostre malfat històric. Si racionalment entenem aquesta dissort, tenim l'obligació moral de redreçar la situació. No és veritat que estiguem predestinats a tallar sempre el cable vermell en lloc del negre. O a continuar imitant el pobre Sísif. Ningú ens priva d'aixecar la vista i mirar molt més enllà. Hem de poder planificar un futur que només depèn de nosaltres si ens el creiem i actuem en conseqüència. I això significa perseverar i concentrar-se en uns objectius compartits que ens identifiquin transversalment. No cal ser gaire espavilat per fer una llista de denominadors comuns a la majoria de catalans, entenent el gentilici en el sentit més ampli del terme. Només així Catalunya podrà desplegar tot el seu potencial i fer la seva contribució singular als reptes de la globalització.
(Avui, 23.5.2008)
dijous, 8 de maig del 2008
Un article de Salvador Sostres
Fritzl explicat als espanyols
Catalunya som la noia segrestada i violada: fa 300 anys que ens ocupeu i han estat successius els intents de genocidi polític, cultural i pròpiament físic; a banda dels espolis i els saquejos. Sou el nostre monstre tal com Fritzl ho ha estat per a la seva filla. La diferència és que Fritzl és el pare de la pobra criatura, i nosaltres, amb les proves de l'ADN a la mà, és a dir, amb la veritat històrica, no som fills de la vostra Espanya ni de conya. És així com ens sentim els catalans: privats de llibertat, segrestats, violats en la nostra condició de contribuents i de ciutadans. Tal com amb la pobra filla segrestada no es tractava de millorar-li les condicions del segrest proporcionant-li més menjar, o aparells de música o un altre televisor, i l'únic objectiu era alliberar-se, així nosaltres reclamem el nostre dret de ser lliures i en pau d'una vegada. Fritzl, per evitar que les seves víctimes l'ataquessin, les tenia atemorides amb un suposat sistema segons el qual el soterrani es col·lapsaria de gas si res de dolent li passava. La vostra Constitució té l'article vuitè que ens amenaça que l'exèrcit hi és per garantir la integritat de la pàtria. Hi ha una moral dels segrestadors, una fondària tèrbola que sempre és la mateixa. No volem més trens, ni més diners, ni més Estatuts. Volem la llibertat. És nostra i ens la vau robar. El que no se li pot fer a una noia, no se li hauria de poder fer a un poble. És cert que alguns catalans es conformen amb ració doble de plàtans o de revistes, tal com els nens que van néixer d'aquelles violacions és probable que no clamin llibertat perquè no han estat mai lliures, i el que sobretot tenen és por. Fritzl explicat als espanyols podria ser una metàfora del que ells representen contra la nostra nació.
(Avui 8.5.2008)
Catalunya som la noia segrestada i violada: fa 300 anys que ens ocupeu i han estat successius els intents de genocidi polític, cultural i pròpiament físic; a banda dels espolis i els saquejos. Sou el nostre monstre tal com Fritzl ho ha estat per a la seva filla. La diferència és que Fritzl és el pare de la pobra criatura, i nosaltres, amb les proves de l'ADN a la mà, és a dir, amb la veritat històrica, no som fills de la vostra Espanya ni de conya. És així com ens sentim els catalans: privats de llibertat, segrestats, violats en la nostra condició de contribuents i de ciutadans. Tal com amb la pobra filla segrestada no es tractava de millorar-li les condicions del segrest proporcionant-li més menjar, o aparells de música o un altre televisor, i l'únic objectiu era alliberar-se, així nosaltres reclamem el nostre dret de ser lliures i en pau d'una vegada. Fritzl, per evitar que les seves víctimes l'ataquessin, les tenia atemorides amb un suposat sistema segons el qual el soterrani es col·lapsaria de gas si res de dolent li passava. La vostra Constitució té l'article vuitè que ens amenaça que l'exèrcit hi és per garantir la integritat de la pàtria. Hi ha una moral dels segrestadors, una fondària tèrbola que sempre és la mateixa. No volem més trens, ni més diners, ni més Estatuts. Volem la llibertat. És nostra i ens la vau robar. El que no se li pot fer a una noia, no se li hauria de poder fer a un poble. És cert que alguns catalans es conformen amb ració doble de plàtans o de revistes, tal com els nens que van néixer d'aquelles violacions és probable que no clamin llibertat perquè no han estat mai lliures, i el que sobretot tenen és por. Fritzl explicat als espanyols podria ser una metàfora del que ells representen contra la nostra nació.
(Avui 8.5.2008)
dissabte, 12 d’abril del 2008
Un llibre que promet força
Catalunya: Estat de la nació Aquest és el títol d’un llibre molt interessant que ha sortit aquests dies al mercat. Es tracta d’una obra de Pòrtic escrita per aquests 28 autors, personalitats molt reconegudes cadascuna en el seu camp concret d’activitat.
La coordinació del llibre ha anat a càrrec de Carles Lladó, Doctor Arquitecte, persona polifacètica amb un currículum impressionant de múltiples activitats en camps molt diversos.
L’autor d’aquest blog no es perdrà la presentació del llibre, acte que tindrà lloc la setmana vinent a Barcelona i que és obert a tothom.
Data: dimecres 16 d'abril de 2008
Hora: a 2/4 de 8 del vespre
Lloc: Llibreria Catalònia
Adreça: Ronda Sant Pere 3
Mentrestant, bon cap de setmana!
La coordinació del llibre ha anat a càrrec de Carles Lladó, Doctor Arquitecte, persona polifacètica amb un currículum impressionant de múltiples activitats en camps molt diversos.
L’autor d’aquest blog no es perdrà la presentació del llibre, acte que tindrà lloc la setmana vinent a Barcelona i que és obert a tothom.
Data: dimecres 16 d'abril de 2008
Hora: a 2/4 de 8 del vespre
Lloc: Llibreria Catalònia
Adreça: Ronda Sant Pere 3
Mentrestant, bon cap de setmana!
dissabte, 29 de març del 2008
Un altre important argument: l’aigua
Repetidament he sostingut en aquest blog que el gran argument per a convèncer la població catalana sobre la bondat i la conveniència d’una Catalunya que s’entengui directament amb Europa, sense els peatges actuals, és l’econòmic. Aquest és un tema que, ben explicat, l’entén tothom. Amb més o menys mesura afecta tots els catalans sense excepció: a ningú li agrada haver-ne de pagar cinc per allò que podria comprar per quatre. Ben explicat, l’argument econòmic és irrefutable i un eventual referèndum plantejat en aquests termes estic segur que es guanyaria per un bon marge de vots, a pesar d’Esquerra i tot.
(Faig una referència explícita a Esquerra amb tota la intenció tota vegada que, dels partits amb representació parlamentària, és l’únic que es proclama independentista. I francament, veient el que han fet i com actuen darrerament els dirigents d’Esquerra, cada dia veig més clar que aquest partit és més un destorb que una altra cosa).
Centrem-nos doncs en l’altre argument: l’aigua. Ara ens trobem que des de Madrid tampoc se’ns deixen gestionar les alternatives que proposem per tal de pal·liar la manca de pluges. És una situació que s’agreuja cada dia que passa i sobre la que cap polític català té la valentia de dir en veu alta tot allò que pensa molta gent. Es tracta de la gestió de l’aigua, la gestió pública de l’aigua que escasseja cada dia més a Catalunya. El nostre govern té també una tendència malaltissa a mirar primer de reüll les reaccions de Madrid, València i Múrcia abans de bolcar-se amb total preferència a favor dels seus administrats, els ciutadans catalans.
Potser ho entendrem millor si primer reproduïm alguns títols i subtítols que es poden llegir avui mateix a La Vanguardia en format paper:
“El Gobierno (1) se opone a trasvasar agua del Segre” *** “Frenazo del Ejecutivo (1) al plan antisequía del Govern (2)” *** “El agua no se puede extraer del río sin el aval de Madrid (1)” *** “Zapatero (1) se impone al tripartito (2) y veta el trasvase del agua del Segre” *** “El Gobierno (1) teme una nueva escalada de agravios en Valencia y Murcia” *** “Tajante respuesta del Ejecutivo (1) ante la urgencia por la grave sequía en Catalunya” *** “El Gobierno (1) envía una señal de autoridad a Catalunya (2), mirando a Valencia y Murcia”.
Per tal d’evitar confusions, (1) sempre és igual a Gobierno de España, i (2) a Govern de Catalunya.
Si ni amb un tema cabdal per Catalunya com aquest no se’ns permet gestionar-lo des d’aquí degut a que, pel que sembla, hi ha lleis estatals que ho impedeixen, resulta evident que sense els lligams espanyols aquests impediments deixarien d’existir. No sóc pas cap tècnic i per tant no estic dient que l’alternativa que es proposa des del Govern de la Generalitat (transvasament de l’aigua d’un riu català a un altre riu català) sigui la solució al problema. Tan sols estic dient que els lligams que tenim actualment amb Espanya ens impedeixen fer alguna cosa més que anar dient si bwana a Madrid i esperar que plogui.
(Faig una referència explícita a Esquerra amb tota la intenció tota vegada que, dels partits amb representació parlamentària, és l’únic que es proclama independentista. I francament, veient el que han fet i com actuen darrerament els dirigents d’Esquerra, cada dia veig més clar que aquest partit és més un destorb que una altra cosa).
Centrem-nos doncs en l’altre argument: l’aigua. Ara ens trobem que des de Madrid tampoc se’ns deixen gestionar les alternatives que proposem per tal de pal·liar la manca de pluges. És una situació que s’agreuja cada dia que passa i sobre la que cap polític català té la valentia de dir en veu alta tot allò que pensa molta gent. Es tracta de la gestió de l’aigua, la gestió pública de l’aigua que escasseja cada dia més a Catalunya. El nostre govern té també una tendència malaltissa a mirar primer de reüll les reaccions de Madrid, València i Múrcia abans de bolcar-se amb total preferència a favor dels seus administrats, els ciutadans catalans.
Potser ho entendrem millor si primer reproduïm alguns títols i subtítols que es poden llegir avui mateix a La Vanguardia en format paper:
“El Gobierno (1) se opone a trasvasar agua del Segre” *** “Frenazo del Ejecutivo (1) al plan antisequía del Govern (2)” *** “El agua no se puede extraer del río sin el aval de Madrid (1)” *** “Zapatero (1) se impone al tripartito (2) y veta el trasvase del agua del Segre” *** “El Gobierno (1) teme una nueva escalada de agravios en Valencia y Murcia” *** “Tajante respuesta del Ejecutivo (1) ante la urgencia por la grave sequía en Catalunya” *** “El Gobierno (1) envía una señal de autoridad a Catalunya (2), mirando a Valencia y Murcia”.
Per tal d’evitar confusions, (1) sempre és igual a Gobierno de España, i (2) a Govern de Catalunya.
Si ni amb un tema cabdal per Catalunya com aquest no se’ns permet gestionar-lo des d’aquí degut a que, pel que sembla, hi ha lleis estatals que ho impedeixen, resulta evident que sense els lligams espanyols aquests impediments deixarien d’existir. No sóc pas cap tècnic i per tant no estic dient que l’alternativa que es proposa des del Govern de la Generalitat (transvasament de l’aigua d’un riu català a un altre riu català) sigui la solució al problema. Tan sols estic dient que els lligams que tenim actualment amb Espanya ens impedeixen fer alguna cosa més que anar dient si bwana a Madrid i esperar que plogui.
divendres, 29 de febrer del 2008
“Lo nostre” no té res a veure amb Escòcia
Avui ens estalviarem feina i ens limitarem a reproduir un article del senyor Xavier Solano. És clar com l’aigua i crec que no calen comentaris.
AL PEU DEL CANÓ
Oda als anglesos
Xavier Solano
Una gran diferència entre Catalunya i Escòcia és que Espanya no és el Regne Unit. Entre altres raons, això és així perquè els anglesos mai van renunciar a la seva nacionalitat per esdevenir britànics. És a dir, no van fer com els castellans, que van esquarterar la seva nació, Castella, per esdevenir regions espanyoles. I en aquest sentit, conservar la seva identitat, als anglesos, els ha permès mantenir una relació saludable amb els seus veïns d'Estat. Per aquest motiu, la proposta independentista escocesa no aixeca reaccions viscerals entre els anglesos. I és que una Escòcia independent podria fragmentar el Regne Unit, però no pas la seva nació, Anglaterra. A la Península la reacció és molt diferent.
Observem altres exemples. El primer ministre britànic, el senyor Gordon Brown, és escocès. Els anglesos ho accepten amb naturalitat. El prestigiós diari anglès Financial Times no posa pegues a reconèixer la viabilitat econòmica d'una Escòcia independent. La segona revista política d'Anglaterra, Spectator, nomena Parlamentari de l'Any 2007 l'independentista i primer ministre escocès Alex Salmond. Fins i tot el canal de televisió Channel 4 acaba de designar el líder escocès com "el tercer polític més influent de la dècada al Regne Unit", i el situa davant de Tony Blair!
Finalment, ha estat un ministre anglès qui ha intentat convèncer la UE de reconèixer l'Estat kosovar. No ha pogut ser i l'oposició espanyola ha estat decisiva. Ara fa 70 anys l'anglès George Orwell va publicar Homenatge a Catalunya. Potser ara ens toca tornar els honors als anglesos.
(Del diari AVUI, 29 de febrer del 2008)
AL PEU DEL CANÓ
Oda als anglesos
Xavier Solano
Una gran diferència entre Catalunya i Escòcia és que Espanya no és el Regne Unit. Entre altres raons, això és així perquè els anglesos mai van renunciar a la seva nacionalitat per esdevenir britànics. És a dir, no van fer com els castellans, que van esquarterar la seva nació, Castella, per esdevenir regions espanyoles. I en aquest sentit, conservar la seva identitat, als anglesos, els ha permès mantenir una relació saludable amb els seus veïns d'Estat. Per aquest motiu, la proposta independentista escocesa no aixeca reaccions viscerals entre els anglesos. I és que una Escòcia independent podria fragmentar el Regne Unit, però no pas la seva nació, Anglaterra. A la Península la reacció és molt diferent.
Observem altres exemples. El primer ministre britànic, el senyor Gordon Brown, és escocès. Els anglesos ho accepten amb naturalitat. El prestigiós diari anglès Financial Times no posa pegues a reconèixer la viabilitat econòmica d'una Escòcia independent. La segona revista política d'Anglaterra, Spectator, nomena Parlamentari de l'Any 2007 l'independentista i primer ministre escocès Alex Salmond. Fins i tot el canal de televisió Channel 4 acaba de designar el líder escocès com "el tercer polític més influent de la dècada al Regne Unit", i el situa davant de Tony Blair!
Finalment, ha estat un ministre anglès qui ha intentat convèncer la UE de reconèixer l'Estat kosovar. No ha pogut ser i l'oposició espanyola ha estat decisiva. Ara fa 70 anys l'anglès George Orwell va publicar Homenatge a Catalunya. Potser ara ens toca tornar els honors als anglesos.
(Del diari AVUI, 29 de febrer del 2008)
dijous, 31 de gener del 2008
Eslovènia presideix Europa
Durant aquest primer semestre de 2008, un país petit i recentment incorporat a la Unió Europea, Eslovènia, n’exerceix la seva presidència rotatòria.
L’altre dia, compartint una calçotada amb gent de diversos països europeus que es trobava a Barcelona per una convenció, em va tocar seure al costat de la senyora Mojca, de Ljubljana, la capital d’aquell estat.
M’explicava amb orgull que el fet de que el seu país presidis Europa, circumstància que per alguns pot ser irrellevant i fins i tot passar desapercebuda, li reforçava les seves dues identitats, per una banda l’eslovena i per altra l’europea.
S’ha de recordar que no fa ni quatre dies Eslovènia no existia com a estat independent i formava part de l’antiga Iugoslàvia. De fet, si comparem la situació i les expectatives que hi havien a Eslovènia fa només vint anys i veiem el que els ha passat darrerament tot plegat sembla un miracle.
L’altre dia, compartint una calçotada amb gent de diversos països europeus que es trobava a Barcelona per una convenció, em va tocar seure al costat de la senyora Mojca, de Ljubljana, la capital d’aquell estat.
M’explicava amb orgull que el fet de que el seu país presidis Europa, circumstància que per alguns pot ser irrellevant i fins i tot passar desapercebuda, li reforçava les seves dues identitats, per una banda l’eslovena i per altra l’europea.
S’ha de recordar que no fa ni quatre dies Eslovènia no existia com a estat independent i formava part de l’antiga Iugoslàvia. De fet, si comparem la situació i les expectatives que hi havien a Eslovènia fa només vint anys i veiem el que els ha passat darrerament tot plegat sembla un miracle.
·
Li vaig dir a la senyora Mojca que més aviat del que ens pensem el nostre país, Catalunya, també presidirà Europa.
Li vaig dir a la senyora Mojca que més aviat del que ens pensem el nostre país, Catalunya, també presidirà Europa.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
